És escoltar el Soldadet i veure’t
la cara. O La tortura, tot i que
sigui poc ortodox fer-ho públic ara i així (és que no tinc vergonya). En
realitat el que veig ara mateix és una cua infinita de campanyes d’aquestes que
a tu t’agraden tan poquet i per les que em criticaries una mica. I tan infinita
és la cua que en comptes d’enfrontar-m’hi faig el que faries tu i, en un acte
d’irresponsabilitat mig terapèutica, em poso a escriure’t.
Alguna estona busco Kathmandú al Google imatges i veig on pares. Dic que ho
veig, però la veritat és que no ho assimilo: necessitaré que apareguis –tard o
d’hora ho faràs- a explicar-me com és tot allò. Sense pressa i sense pausa, al
ritme aquest que sempre ha estat tan teu i que ja és una mica el teu estil
inconfusible (he hagut de buscar com era en català, t’ho pots creure? Aquest
estat teu serà de savis absoluts o no serà, això està clar).
Deia que hauràs de donar el millor de tu per fer-nos entendre com és la
teva vida allà. Tu, sempre atent a aquesta mena de perspectiva obliqua, poc
convencional, que tenen les coses. Que tu -again- fas tan teva, omplint-la
de sentit, i amb què aconsegueixes transmetre el que penses, el que necessites
dir. Aquest cop hauràs d’esforçar-t’hi, de rebregar molt els subjectes i els
predicats. Sé que no et costarà gaire.
De vegades, quan em poso nerviosa, penso en tu i em dic: ‘respira’. I
m’esforço en veure tot plegat com ho veuries tu, recordant (perquè me la sé de
memòria) la cadència amb què parles quan tot és un cristo i tu ens calmes. No està malament, penso
de vegades, viure en aquesta mescla de tragèdia grega i estoïcisme espartà que
tu has portat sempre tan bé. Igual quan passin tres o quatre segles m’hi
acostumo i acabo aconseguint que m’aixequin una estàtua eqüestre d’aquelles que
construïen per als emperadors romans i que tu estudiaves en aquell claustre tan
bonic. Igual, en la mateixa línia de coses, un dia m'aixeco i deixo de fumar.
Parlant de construccions heroiques: alguna nit trobo a faltar els
castells al menjador. I l’altre dia vaig anar al teu club, jo sola, i em va fer
una mica de pena no haver de demanar una Voll Damm. També fa uns mesos que no
començo cap sèrie amb ningú. Ja veus, tres tonteries que et poden donar una
mica la mida de les coses. Com el gest d’esperar-me darrere de les portes: sé
que entendràs what I mean.
En fi. S’acaba novembre i el termòmetre fora marca 16 graus. Ni rastre, a mil milles, de
falciots. Recordes el dia de l’Alcoba, quan vigilàvem el carretó d’aquell home?
En aquell moment, fumant a la terrassa, abrigada amb totes les teves llanes
perquè em moria de fred, vaig pensar que arribava l’hivern.
No ho sé, potser
aquest any s’està esperant, com si fos un pirata anacrònic, o igual li ha donat
per teixir i desteixir a veure si tornes. O potser acabaràs tenint raó i resulta que estem a les
portes de l’apocalipsi.
En aquest cas hauràs de plantejar-te comparèixer: ja
saps, algú haurà de posar una mica d'ordre.
No hay comentarios.:
Publicar un comentario